Luminogrames

Fotografiar sensacions

Fotografies de les sensacions de les capses dels companys

(capsa de la Marta Martorell)

En questa capsa hi havia alguna cosa enganxosa i alhora dura, que feia soroll a fulles seques al tocar-ho.

Em va recordar a quan menjo crispetes dolces, totes recobertes de sucre que s'enganxen entre els dits, i el soroll era molt semblant al que fan quan ens les mengem, cruixent.

(capsa de la Jessica Esteban)

Em vaig sorprendre moltíssim al entrar la mà a la capsa i no notar-hi res, solament un buit. Vaig sentir por, esperava trobar alguna cosa però no hi va aparèixer rés.

Per expressar aquesta sensació volia fotografiar una habitació buida, però com que no en vaig poder aconseguir cap, vaig anar a unes ruïnes, que tot hi que no és una habitació buida, el que hi ha no és rés.

Vaig decidir presentar-la en blanc i negre perquè crec que transmet millor la por i inseguretat que vaig notar.

La finestra que hi apareix al fons simbolitza la llibertat i el benestar que vaig tenir al final, al estar segura al cent per cent que allà dintre de la capsa no hi havia rés i que tot estava tranquil.

(capsa de la Klara Stephanie Throssell)

En aquesta capsa, quan hi entrava la mà, notava una espècia de teranyines que no em permetien moure la mà com jo volia, em limitaven l'espai. Al fons de la capsa hi havia sorra, molt freda, que em va espantar i em va posar la pell de gallina.

Amb aquesta imatge volia representar el moment de desconcert que vaig tenir, em sentia com atrapada perquè no podia explorar l'espai, estava delimitat i em sentia atrapada.

Vaig dubtar sobre quina de les dues imatges expressaria millor la meva sensació:

- Blanc/negre per expressar el malestar de no poder fer el que es vol, no sentir-se lliure.

- Color amb baixa saturació per expressar la lluita de voler avançar i descobrir, i amb els color freds transmetre la sensació que vaig tenir al tocar la sorra freda.

 Al posar la mà en una de les capses, plena de sorra i aigua, em va transmetre una enorme sensació de calma i benestar, igual que el que es sent quan s'està a la platja mirant l'horitzó. 

Amb l'ajuda d'una ''mirilla'' de porta vaig simular l'efecte de l'ull de peix per donar a la fotografia la sensació de que fos un lloc idílic, com un somni. 

Després amb l'ajuda d'un programa de retoc d'imatges (HDR) vaig remarcar la textura dels núvols i el mar, de manera que impressionen més que a la imatge inicial.

(capsa de l'Anabel Montoya)

En aquesta capsa hi havia unes boletes, com caniques, però fredes i toves. Quan les intentava agafar se m'escapaven de les mans. Em va recordar a quan era petita, a la banyera, jugant amb l'espuma; m'omplia les mans de les bombolles, les tancava per agafar-les i al obrir les mans no hi tenia rés. Eren molt fràgils, si les apretaves petaven i desapareixien.

Sentia impotència de voler atrapar el que no es pot.


(Elo, no he pogut possar el número de cada capsa perquè els meus peus de foto es van quedar a classe i no me'ls sé de memòria)

La meva capsa de sencacions
Nº 9

Vaig decidir incorporar a la meva capsa aquesta mena de pinzells de cuina fets de silicona perquè durant els dies que havíem de muntar la capsa vaig ajudar a la meva mare a fer un pastís, i això s'utilitza per daurar-lo amb ou. Em va sorprendre el tacte i vaig creure que seria complicat d'identificar què era.

A més vaig col·locar un dels pinzells just al forat per on s'entra la mà per ''espantar'' des del començament.